Durant la Revolució d’Agost (1983-87) a Burkina Faso es va trencar amb el model dominant de cooperació. L’objectiu: rebutjar “qualsevol tipus de dictat exterior” i organitzar-se de forma coherent amb el context sociocultural africà
Àlex Meyer Verdejo
Durant l’Assemblea General de l’ONU del 4 d’octubre de 1984, el president revolucionari Thomas Sankara va declarar amb el seu característic to suau però ferm: “Encoratgem l’ajuda que ens ajuda a prescindir de l’ajuda, però fins al moment la política d’assistència només ens ha portat a desorganitzar-nos, a esclavitzar-nos i a defugir la nostra responsabilitat en els àmbits econòmic, polític i cultural. Per això hem optat per arriscar-nos creant noves vies per poder ser més feliços.” A continuació, va defensar la necessitat de rebutjar “qualsevol forma de dictat exterior” i d’organitzar-se de forma coherent amb el context sociocultural africà.
Només tres dies abans, l’1 d’octubre, s’havia engegat a Burkina Faso el Programa Popular de Desenvolupament (PPD), finançat en un 81% amb fons estrangers. Aquesta paradoxal aposta va permetre que s’evités les xarxes de la malversació i també el malbaratament d’aquests fons en solucions superficials i poc duradores. Es va invertir en millorar les condicions materials col·lectives i la població va tenir un paper molt actiu en la millora de les infraestructures públiques, tant en el disseny com en la construcció d’aquestes. Es va encoratjar també la realització de projectes autogestionats independents del govern.
En el seu conjunt, el model de gestió estatal va apostar amb determinació per generar una aposta de “desenvolupament autocentrat”. El burkinès Apollinaire Kyélem, que ha estudiat en profunditat les mesures aplicades durant la Revolució d’Agost, defensa que la seva política econòmica seguia els següents eixos: gestionar els recursos públics amb rigor i transparència, “comptar amb les seves pròpies forces” per desenvolupar el país, potenciar la producció i el consum de productes nacionals i gestionar adequadament les ajudes externes.
El PPD, amb una duració de 15 mesos, era l’avantsala de l’extens i ambiciós Pla Quinquennal de Desenvolupament Popular (PQDP). En aquest segon pla segueix present la contradicció de finançar un procés de desenvolupament autocentrat amb fons estrangers. No obstant això, la previsió és que es comencés amb un 82% el 1985 i es tanqués amb un 75% el 1990, reduint progressivament la dependència cap a l’exterior a mesura que es garantissin unes condicions de vida mínimes a un país considerat com un dels més pobres del globus.
La reduïda disponibilitat de fons estatals va obligar a recórrer a algunes fórmules no ideals, però van contribuir també a generar les dinàmiques imaginatives i innovadores que van caracteritzar aquest procés revolucionari. Es va reduir dràsticament el sou dels alts càrrecs de l’Estat i es va eliminar molts dels seus privilegis. Es va fer un sorteig amb la flota de cotxes oficials a través de la loteria nacional i els beneficis es van dedicar a l’educació pública. La reducció del parc automobilístic estatal es va minimitzar fins al 33%. Thomas Sankara, en un discurs a Bobo-Dioulasso l’11 de febrer de 1983, va afirmar que havien de prendre una decisió: “O bé fer un sacrifici nosaltres mateixos, sobre els nostres sous, sobre els nostres avantatges, sobre els nostres privilegis; o bé prostituir-nos i anar a una potència o una altra perquè vingui a ajudar-nos.”
Segons explica Alfred Sawadogo, Thomas Sankara solia dir de si mateix que era com una palmera. “La meva ombra protegeix als que estan lluny de mi, no als que estan a prop.” Els membres del govern que ell presidia no havien de cercar, de cap manera, el seu propi benefici. El govern havia d’estar al servei del poble i havia d’invertir fins a la darrera gota de suor en millorar les condicions de vida de les classes populars.
Sawadogo va ser escollit personalment pel president per crear una oficina que es dediqués a gestionar el treball realitzat per les ONG a Burkina Faso. “Sankara em va dir: El despatx que crearàs no existeix enlloc. El seu objectiu és garantir que les ajudes siguin pertinents en la línia de donar autonomia econòmica a la població i no que siguin ajudes permanents amb les quals la població visqui només gràcies a aquestes.” Sawadogo recorda que, com no existien experiències similars, va haver de recórrer a la imaginació. “Jo sóc fill de camperols, enginyer de formació de joves agricultors i sociòleg. Tot això em va ajudar a decidir quina mena de serveis podien oferir les ONG a la població.”
La temporada de pluges a Burkina Faso té una durada aproximada de tres mesos, fet que limita molt la capacitat productiva de la terra. Sawadogo sosté amb vehemència: “La gent ha de poder produir per sobreviure els 12 mesos de l’any, pel que la prioritat va ser la de prolongar el temps de producció mitjançant la construcció de retencions d’aigua. Aquest va ser un compromís molt fort del govern i vaig ser jo qui va involucrar a les ONG en aquest projecte. Aquestes van respondre perfectament i van contribuir a construir més de 300 retencions per tot el territori. Era un moment en el qual el moviment associatiu feia un treball útil. En gran mesura va ser gràcies a la meva feina i n’estic molt orgullós.”
Malgrat que treballava pel govern revolucionari, Sawadogo és crític amb els excessos d’alguns membres dels Comitès de Defensa de la Revolució i amb el menyspreu cap a aquells agents considerats contrarevolucionaris. Així i tot, defensa que durant aquell període es van aconseguir grans millores pel poble burkinès i guarda un gran respecte cap a Thomas Sankara. Els desacords entre ells es van donar repetidament, però li reconeix al president la capacitat de canviar la seva posició davant d’arguments vàlids. Amb un to lleugerament burleta, explica: “En aquell moment es considerava les ONG com agents del colonialisme. Els revolucionaris rebutjaven tot el que venia d’Occident. Però el president va entendre que s’havia de donar certa autonomia al moviment associatiu.”
Amb el mateix to narra també la creació del banc revolucionari: “Alguna vegada heu vist un banc revolucionari? Els diners fugen de les revolucions! El president Sankara va dir que totes les ONG havien d’obrir un compte al banc revolucionari. Jo li vaig contestar que no els hi podia demanar això, que havíem de deixar que fessin la seva feina sense veure el color dels seus diners. Va acceptar renunciar a la idea i les ONG van treballar amb llibertat i entusiasme. Sabien que no hi havia malversació. Ni una mica! Tot el finançament anava directe a les comunitats. I es percebien els resultats.”
Posteriorment, molts governs (principalment africans) li van demanar a Sawadogo que els assessorés. Va visitar fins a 40 països per explicar com havia realitzat la seva tasca. Fins i tot l’ONU el va convocar a Nova York per exposar com havia assolit resultats tan positius i tan compenetrats amb els esforços del govern.
En suma, es pot considerar que la Revolució d’Agost va saber conjugar la voluntat de tenir cap a la independència política i econòmica real amb una anàlisi realista de la seva situació. Amb els seus errors i els seus encerts, es va generar un model innovador de gestió del treball de les ONG que sense cap mena de dubte va resultar més beneficiós pel poble burkinès del que havia estat el model dominant fins llavors i el que seria de nou el model dominant després de l’assassinat de Thomas Sankara el 15 d’octubre de 1987.
Aunque él hace mucho que no la dirige, la oficina creada por Sawadogo todavía existe. No obstante, él opina que: “Una estructura de estas características es totalmente inútil si está en el tercer piso de un ministerio. Éste es un servicio para que los campesinos vengan a resolver dudas y a buscar oportunidades. Ahora sólo se recogen los informes de las ONG, pero considero que no tiene ningún valor. Esta institución ha perdido completamente su vocación”.
El Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional han afalagat en diverses ocasions l’obediència als seus dictats del govern de tendència neocolonial que va substituir al govern de la revolució. L’aposta pel desenvolupament autocentrat es va abandonar per complet i es va tenir la mà, de nou, a la metròpoli francesa. Van retornar també els fons internacionals adquirits a canvi d’ajustaments econòmics i de drets d’explotació per empreses estrangeres. Es va abandonar la fiscalització de les ONG i van tornar amb força les dinàmiques de la malversació.
Per contra, Blandine Sankara (la germana més jove del president assassinat) sí que ha decidit seguir l’estela del model que es va crear durant la revolució. És la fundadora i l’actual directora de Yelemani (que significa “canvi” en diola), una associació que treballa principalment amb dones camperoles promovent models agroecològics i amb mires cap a la sobirania alimentària. Són moltes les persones i organitzacions que, com ella, segueixen defensant la necessitat de tornar al model implantat durant la revolució.
A una faula de Mathias Sawadogo s’explica que: “Un ocell incubava els seus ous a un arbre; una serp es va apropar per devorar-los; l’ocell va demanar ajuda a un mico; el mico va acceptar i va dir que faria fora la serp tirant-li pedres; l’ocell va respondre amb una negativa, afirmant que d’aquesta manera trencaria els ous; va passar un elefant i va proposar derivar l’arbre amb la trompa i esclafar la serp amb aquest; impossible, va afirmar l’ocell, convertiries els ous en puré; les formigues, alertades, van pensar d’anar totes en massa i fer-li mossegades a la serp. L’ocell és el camperol; els ous, la possibilitat de desenvolupament; la serp, l’obstacle pel desenvolupament; el mico i l’elefant, les ajudes externes; les formigues, la solidaritat emanada d’un poble que actua segons les seves pròpies normes d’organització.”
